11/8/08

Conversa amb el contratenor Carlos Mena: "Cuando uno abre la boca para cantar, esta enseñando su alma"


Aquesta es la conversa que vam mantenir amb el prestigiós contratenor Carlos Mena, en motiu del concert que va oferir a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró el passat 5 de Febrer de 2008.

-En esta semana de música antigua usted nos propone una selección de música sacra perteneciente al barroco italiano, ¿Que compositores ha escogido?

El programa está basado en varias obras en torno a la figura de Domenico Scarlatti. Desde obras del padre de Domenico Scarlatti, Alessandro Scarlatti, un gran compositor, hasta obras de autores menos conocidos como David Pérez, que era hijo de unos trabajadores españoles en Nápoles, napolitano por tanto, pero de origen español. También presentamos obras de otro compositor napolitano que es Francesco Durante y las obras propias de Domenico Scarlatti. Así que el programa está mas bien centrado en los distintos giros que dió la musica napolitana en la primera mitad del siglo XVIII e incluye algunas obras sacras y otras profanas, así que hay un poco de todo.

-¿Este repertorio fue escrito originalmente para la tesitura de contratenor?

Bueno, hay algunas obras de las que se sabe que fueron escritas para castrado alto y otras que probablemente fueron interpretadas por falsetistas, así que al carecer en la actualidad de castrados – afortunadamente-, nosotros los contratenores tomamos un poco ese espacio interpretativo de los castrados altos. También habia castrados sopranos que es el que toman ciertas mujeres en la actualidad, y que eran papeles masculinos para voces agudísimas en la tesitura de soprano. En todo caso, sí que convivieron en aquella época , aunque la capacidad que llamaban “sobrenatural” de los castrados era mucho mas atrayente para el público y para los empresarios que la de los falsetistas o contratenores. También es verdad que en aquella época, la voz del falsetista no se desarrolló tanto técnicamente como lo ha hecho en el siglo XX, por que podríamos decir que se llega a una especie de balance entre las dos voces que ahora no existen desafortunadamente, pero que existieron...

-Para los que no somos expertos en el tema, ¿podría explicarnos qué diferencia hay entre un contratenor y un falsetista?

Bueno, en el idioma castellano hay un grave problema que es la terminología; no existe una terminología digamos científica específica. Yo distingo entre un contratenor y un falsetista o un altista o alto o contralto. La tesitura es la misma, no varia, cantamos como mezzo-sopranos altos o mezzo-sopranos. La diferencia es que un contratenor tiene en la voz, una resonancia de pecho, de tenor y en el caso de los falsetistas son barítonos o bajos. Esto es, un falsetista utiliza para cantar en toda su tesitura de contratenor siempre su voz de cabeza. En mi caso por ejemplo, yo soy contratenor y utilizo voz de cabeza, voz de pecho y voz mixta que es una combinación de registros. De hecho hay tratados españoles del siglo XVII, Nasarre, que hablan de aquellos falsetistas que teniendo la voz aguda cantan más agudo, que serian un tenor y un contratenor, y de falsetistas que teniendo la voz grave cantan agudo. Bueno, este tratadista en aquella época valoraba bastante mas los contratenores que los falsetistas, porque decia que los falsetistas sonaban bastante “gallináceos”, de hecho utilizaba esta palabra. Es difícil, claro, porque para utilizar siempre la voz de falsetto hay que trabajarla muy bien para que no suene muy falseada precisamente, sino que sea una voz real que pueda llegar al público. En el caso del contratenor es más evidente que esto no es así, al poder conectar con la voz natural de pecho.

-Nosotros le escucharemos en un repertorio de cámara con un caracter podriamos decir intimista, pero usted ha hecho y hace interpretaciones en importantes producciones operisticas. ¿ Tiene previsto trabajar en alguna proximamente?

Si. Si a mi me gusta hacer opera pero con misura, creo que la opera es un mundo muy complicado y a veces se toma con demasiada ligereza por parte de los interpretes, de los empresarios y .. bueno .. de todo el mundo. A mi me gusta tomarme mi tiempo para prepararlas bien y disfrutar de ellas. La proxima ópera que voy a interpretar es en el Liceo de Barcelona y sera “Death in Venice” (Muerte en Venecia) de Benjamin Britten, cantaré la voz de Apolo, papel escrito para la voz de contratenor. Suelo estar interesado en composiciones del siglo XX, aunque esto se podria llamar casi clàsico, pero tambien me interesan composiciones de nueva factura de autores contemporáneos.

-Queda muy claro pues que no se restringe solo al barroco... ¿Y dónde se encuentra más cómodo, participando en una opera, con todo el montaje que implica, que debe ser muy estimulante, o el recogimiento de la musica de camara?


Desde el primer momento en que decidí dedicarme a esto pensé que lo mas interesante era poder mover el instrumento, que esta aquí (Carlos Mena señala la cabeza) i no esta aquí, (señala la garganta) y realmente yo me encuentro a gusto con el repertorio que estoy haciendo en cada momento. Ahora me encuentro muy a gusto con el repertorio que estoy haciendo, y con los musicos con los que trabajo, en este caso en conjunto Mensa Harmónica, que somos gente que nos encontramos muy unidos por muchas razones tanto personales como profesionales y que hemos decidido juntarnos para poder hacer esta música. Pero cuando empiece a ensayar Britten habré llegado con una preparación que me parecerá que Britten es lo mas maravilloso del mundo. Pero Alessandro Scarlatti también es maravilloso, y el publico se sorprendera de David Perez, un compositor desconocido. Lo mas excitante es poder adaptarse a todas las situaciones, los viajes...por ejemplo encontrarse en esta maravillosa capilla en la que nos encontramos y ver qué me ofrece cuando cante el Salve Regina y hable del dolor de la Madre por su hijo Jesús...pensar en las siete dagas que lleva en el corazón...es aprovechar el momento y sacarle provecho.

-Digamos que Carlos Mena nació en Vitoria donde inició su formación, pero también estuvo estudiando seis años en la Schola Cantorum Basiliensis, la Meca de la música antigua, por la que han pasado todos los grandes nombres de la interpretación histórica. ¿Que recuerdo guarda de esos años?

Mmm...no fue una época fácil. Recuerdo especialmente a mi mujer porque vivimos una época estimulante aunque difícil. Ser estudiante en Suiza no es nada fácil, es un pais muy exigente sobretodo en lo económico, y con mi mujer aprendimos mucho de nuestra propia relación. En el aspecto profesional, recordaré especialmente a mi profesor de técnica, no muy conocido, que se llama Richard Levitt, un gran preparador de cantantes, que ha formado a músicos como Andreas Scholl. Ker Turk?? O Mª Cristina Kierr, y lo recordaré por lo exigente que era conmigo y porque siempre buscaba donde más me dolía para poder avanzar.

-Su preparación, por tanto, le debe mucho a esta formación en el extranjero. En el momento actual ¿Un contratenor se puede formar a un nivel internacional en España?

El nivel depende de muchas circunstancias, realmente...pero creo que todavía es difícil. Hay algunos avances, hay estructuras pedagógicas que permiten estudiar y obtener un título. El problema es que no hay una gran tradición pedagógica en nuestro pais y ser profesor exige ser una persona que escuche mucho, que tenga la convicción de que lo que hace es tan importante como dar conciertos, y una gratuidad en la entrega ....que no siempre es fácil de encontrar... creo que todavía tenemos un déficit en este país, si.

-Quizá es un tópico, pero se dice que la música antigua ha traído una componente de frescura gracias a la componente de improvisación que conlleva, una característica muy típica del barroco. ¿Usted utiliza la improvisación en sus interpretaciones?

Si, la improvisación es una parte muy excitante de la interpretación barroca, sin duda. Hay que estar preparado para ello, no son esquemas tan prefijados como en el jazz, hay que saber improvisar en diferentes estilos, no siempre un tipo de ornamentación sirve para el mismo compositor en otras obras, así que hay que hacerlo con mucho cuidado. La improvisación es una parte muy estimulante en un concierto: la reacción de los instrumentistas, o como yo puedo aprender de sus improvisaciones o de ciertos giros que hacen. La verdad es que es algo muy importante y es parte del éxito hacia el publico que tiene la música barroca.

-Sabemos que usted valora mucho el uso de técnicas de relajación a la hora de preparar un concierto. ¿Hasta que punto es importante para un intérprete el abordaje psicológico de una interpretación?

Bueno...cuando uno abre la boca para cantar, está enseñando su alma. Es muy difícil mentir con la voz. La conjunción de sentimientos, de condición física, y del bagaje del pasado y del presente de cada uno es muy fuerte a la hora de cantar. Yo trabajo la psicología no solamente para el momento del concierto, lo que se llama la “tensión del concierto” , sino también para saber qué es lo que quiero hacer con mi voz, que es mi vida...Saber qué significa ir de un lado para otro, cogiendo aviones para cantar, que ...en algún momento puede parecer que no tiene ningún sentido. Yo he vivido experiencias muy duras como por ejemplo cantar en alguno de los países mas pobres para gente muy rica....y pensar: ¿que sentido tiene mi vida?, estoy participando en un sistema en el que no estoy de acuerdo...Así que, el trabajo que hago también es a este nivel, así como para saber cómo influyen mis temores en mi voz, no desconocerlos. Saber dónde están mis debilidades, esas “basuritas” que todos tenemos dentro. Eso también se nota en la voz. Y todavía hay otro componente psicológico y es que todo lo que me guarde para mi, todo lo que yo no dé como intérprete, como transmisor de sentimientos , todo lo que no aporte en un concierto, me lo estoy quitando a mí mismo. Así que a veces hay que destapar cosas...y gestionarlas de una forma inteligente.

-Una ultima pregunta. ¿A que dedica Carlos Mena su tiempo libre?

Me gusta leer. Yo no era un gran lector pero la música me ha permitido poder abordar los libros...Me gusta muchísimo cocinar...pero no sólo cuando vienen los amigos el fin de semana y dejarlo todo empantanado. Me gusta cocinar ordenado, todos lo días, para mi mujer y para mi hija, que es lo que hago, de lunes a domingo, cuando estoy en casa. Y me gusta estar con mi mujer y mi hija disfrutando con ellas, aprendiendo con ellas.

3/1/08

Conversa amb el compositor Moisès Bertran


Entrevista realitzada al compositor mataroní Moisès Bertran, el dia 23 de juny de 2007, amb motiu de la presentació del seu nou disc "Variacions i Fantasia" editat per Columna Música. El compositor ens explica els seus inicis i ens parla de la seva música


- Moisès, comentan’s quatre coses d'aquest enregistrament teu, “Variacions i Fantasia”, quines peces inclou, i com es va gestar…

- Bé, aquest projecte fa anys que va començar….porta temps treure un disc, de fet es un projecte llarg quan un no és un artista de masses diriem, no?.. pero treballant amb Columna Música varem anar perfilant la proposta, posa-li que faci al menys tres anys que ho vaig proposar a Columna i va ser ben rebut, pero com sempre, s'ha d'esperar que hi hagi alguna subvenció. Vaig trucar moltes portes ... vaig buscar al Patronat Municipal de Cultura de Mataró també, però no va interessar…

- Home, un enregistrament ja es difícil en el món de la música clàssica, diuen que està en crisi perque hi ha poc mercat. M'imagino que quan es tracta d'un autor jove i a més de música contemporània ....

- …encara es fa més difícil si si. El disc conté dues peces, el Trio i les "Variacions i Fantasia" sobre un tema de Salvador Pueyo que es van gravar a Medellin, on jo treballava els quatre primers anys que vaig residir a Colombia; tres altres peces les vaig fer a Medellín pel meu compte; dues altres gravacions es van fer a la Universitat Nacional de Colòmbia per càrrec seu i una obra més es va enregistrar aqui a Barcelona. Amb tot això es va fer el màster i llavors ja amb subvencions de l'Institut Català de les Industries Culturals, i amb el recolzament de la Universitat de Medellín i de la Universitat Nacional de Colòmbia es va poder fer el projecte.


- Anem als teus origens. Tu ets de Mataró i els teus anys de joventut els vas passar aqui. Vas formar-te també a l'escola de Mataró?

- Si, a l'escola de música del Cercle Catòlic, una filial del Liceu. Vaig nèixer a l'any 1967 i als 12 anys mes o menys ja vaig entrar a l'escola, allà vaig començar els estudis amb el mestre Josep Canals, la Teresa Feliu, en Pere Gonzàlez, l'Alba Massafrets… vaig començar el solfeig i després el piano que es l'instrument que em cridava l'atenció. I de seguida quan vaig començar els estudis d'harmonia vaig descobrir que això de remenar notes i de posar-les en vertical i en horitzontal, i de provar-ho al piano m'agradava molt. I l'harmonia i el contrapunt, que son els estudis diguem tècnics o teòrics abans de començar a pensar en composició, els vaig anar fent molt de pressa. Com que m'anava molt bé, i m'era senzill de fer, doncs si podia, feia dos cursos en un any, i als 19 o 20 anys ja vaig començar composició a Barcelona, perque hi havia assignatures que no es podien fer a Mataró i s'havien d'anar a fer a Barcelona. I allà vaig començar composició amb Salvador Pueyo.

- D'alguna manera tu, que en aquests moments ja tens mes de 40 composicions, et definiries o t'implicaries amb algun estil compositiu?

- Jo més aviat em definiria per negació. No sóc avanguardista, no soc post-serialista, no soc minimalista ... potser una mica post-romàntic ..

- Sembla que hi ha un cert retorn a la tonalitat dels últims anys, en el que molts compositors estan ara perdent una mica aquella pressió que hi havia als anys inicials on s’havia de fer música serial o, al menys, que no semblés tonal..

- Si, jo penso que els anys 40-50 van ser una mena de dictadura estilistica, marcada per Austria i Alemanya que deien el que s'havia de fer i el que no. En aquella època els compositors realment van viure una dictadura molt forta. Ja despres de mica en mica la cosa es va relaxant i petites introduccions altra vegada cap a la tonalitat als anys 70, a partir d’obres que en diuen collages, amb prèstecs d'altres compositors, com per d'alguna forma justificar el fet que hi hagi algun fragment tonal o melòdic. Però no sé, tot a l'adolescencia, als primers anys de composar, tenia molta inseguretat perque jo composava el que m'agradava i el que m'agradava era bastant melòdic amb una concepció harmònica basada en la tradició. La meva música penso que és molt basada en la tradició, però no és tradicional, ni és romàntica, ni és tonal. Es molt eclèctica, utilitzo moltes tècniques diferents i si necessito fer servir algun recurs del serialisme el faig servir, pero no he composat mai una obra serial sencera. Només ho faig com a recurs. Per exemple, el faig servir a les variacions i fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo: el tema que utilitzo pertany a la primera sonata d'en Pueyo, el tema lent, que és un tema dodecafònic. Llavors es clar, la linia melòdica es dodecafònica i a partir d'aqui hi ha processos en l'obra que tenen a veure amb el dodecafonisme.


- Moisès, com i quan va ser que en un moment determinat decideixes marxar als EEUU per completar la teva formació?

- L'any 92 vaig acabar el superior de piano i composició al Conservatori del Liceu. En aquella època jo estudiava amb la professora Mª Jesús Crespo, i havia fet un parell de cursos al curs internacional de Girona que els donava en Luiz de Moura Castro. Aquest pianista brasiler col.laborava molt amb la Mª Jesús Crespo i ella em va dir “falten uns quants mesos per l'exàmen final de piano, potser estaria bé que ell (Luiz de Moura) et sentis. I aixi ho varem fer. I ell em va dir: "aquest xicot ha canviat molt, està en molt bon moment, l'hauriem de portar cap a EEUU a que continui estudiant". Així que diguem que van ser ells els qui ho varen decidir.

- Hi vares anar amb una beca?

- Si, llavors vàrem començar la cerca de les beques, la universitat d'allà em va becar, una beca parcial. Despres vaig buscar més coses i finalment vaig tenir una beca de l'area de Cultura Generalitat, i a l'any següent m'en va sortir una altra d'un altre departament de la Generalitat, de recerca. I vaig estar dos anys. Amb aixo ja en portava tres (les dues de la Generalitat i la d'allà). L'ultim any m'en va donar una la caixa de Manresa, que ja era una beca més petita i vaig tenir alguns "apuros" i amb l'ajuda dels pares i la familia vaig poder acabar el doctorat. Amb aquests 4 anys vaig fer el màster i el doctorat.

-Fer el doctorat és un moment important en la formació d'una persona, fer una formació de post-grau, conèixer gent d'alt nivell, sempre és una cosa estimulant, suposo. I la vida als EEUU com la vares trobar, musical i socialment?

- Musicalment va ser un canvi important perque allà hi havia molta competència, molts estudiants igual que jo, però que n'hi havia de bonissims, que ténen unes condicions brutals i també hi ha gent que va fent. Però apart de tot això hi ha molta oportunitat, molts concerts, molts cicles, més orquestres, més grups de cambra, més festivals, concursos, i amb això vaig poder anar-me fent sentir la música, perque quan vaig marxar d'aqui nomes s'havien tocat dues obres meves…en canvi als EEUU, hi vaig estrenar força més cosa, vaig sentir obra d'orquestra meva, es va tocar una peça que es diu "Catalanesca" que és una obertura per orquestra simfònica gran. La va tocar la Orquestra de Manchester de l'estat de Connecticut.


- En quin moment fas el salt a Colòmbia?

- Bé, una professora que havia conegut als EEUU estudiant, em va fer la proposta de poder anar a Colòmbia a impartir unes classes a l'estiu. Despres de pensar-ho una mica hi vaig anar a l'acabar la feina d'aqui, a finals de juny i vaig començar aquestes classes i m'hi vaig sentir molt bé. Aleshores em van proposar si m'hi voldria quedar, que podien obrir una plaça de composició, que els interessava molt que em quedés, … i m'hi vaig quedar. Vaig estar 4 anys a Medellin, dos i mig fent de professor, desprès vaig dirigir el Departament de música, un any i mig més, i despres ... bé el que passa es que Medellin es una ciutat molt gran però el nivell cultural té una vida limitada i arriba un moment que dius, ara ja he fet el que havia de fer i, o segueixo amb això i em quedo estancat o busco com desenvolupar-me. I va sortir una convocatòria d'oposicions al Conservatorio Nacional de Bogotá i desprès de pensar-m'ho una mica m'hi vaig presentar i vaig guanyar la plaça, i ara porto dos anys al conservatori.

- I no tindries ganes tornar a Catalunya?

- Es clar que m'agradaria estar aqui!! M'agrada molt quan vinc a Catalunya i em sap greu estar tan lluny, tinc la familia ...pero a Colòmbia em tracten molt bé: tinc molt bon contracte, tinc poques hores de docència, entre 8 i 12 hores setmanals… Normalment dono composició i orquestració, de vegades alguna materia teòrica com harmonia. Estic donant classes de dos màsters, un de pedagogia del piano, on faig una panoràmica del repertori pianistic al llarg de la història, i un altre de direcció d'orquestra, on faig la classe d'orquestració. També tinc una part de contracte que es composició. Amb aquest horari tinc temps i també em donen moltes facilitats de moviment, per anar a tocar quan hi ha festivals.

- Home, es una situació ideal, ja que et deixa hores per composar tranquil.lament

- Si, estic molt bé, i ara he d'escriure una òpera que he d'entregar a l'Agost del 2008 que és part del meu contracte. És a dir, com a part del contracte he d'anar presentant projectes de creació. Els aproven, em donen pressupost per si necessito material bibliogràfic o discografia o si he de fer algun viatge, o algun monitor que m'ajudi a digitar la partitura amb el Finale (software especial de partitures). Son condicions molt bones encara que sigui a Colòmbia.

- I aquesta òpera que estas escrivint, ja té títol?

- Si, si, es diu "El último dia de Francisco Pizarro" i va sobre la conquesta. Vaig pensar que com a espanyol a llatinoamèrica havia de buscar algun tema que tingues relació amb això.

- Hi ha compositors que diuen que gairebé mai no escolten música. N'hi ha que prefereixen aillar-se per sentir més el que porten a dins i en canvi n'hi ha que prefereixen escoltar música per agafar idees. Com s’ho planteja Moisès Bertan?

- Jo no escolto gaire música i em critico a mi mateix per això. No n'escolto sobretot quan he de composar. Jo el que faig és mirar partitures, especialment quan em proposen obres amb alguna instrumentació extranya. Per exemple com quan vaig fer l'obra per guitarra i piano o ara recentment que vaig escriure un trio per arpa, viola i flauta a l'estil de la sonata de Debussy, doncs vaig mirar la partitura d'aquesta sonata.

- Tria'ns una peça del repertori clàssic que t'agradi especialment.

- El segon moviment del concert en sol de Ravel. Ravel es un compositor que m'arriba molt. Allò que diuen si haguessis d'anar a una illa deserta, quin compositor triaries? doncs jo triaria Ravel, i de totes les seves obres quina triaries? doncs triaria aquest concert i un troç del concert? doncs el segon moviment, m'arriba molt.

12/9/07

Entrevista a Jordi Savall


El passat 30 de Novembre, Jordi Savall, un dels musics més reconeguts a nivell mundial en el camp de la música antiga, va oferir un concert a la nostra ciutat dins del marc del XXè Festival de Musica Antiga de Mataró. Una ocasió que vàrem aprofitar per a fer-li la següent entrevista.



- D'aquest repertori que ens interpreta avui, que es un repertori podriem dir de l'edat d'or de la viola de gamba, què els hi diria vosté als oients de Mataró Ràdio, potser als menys entesos sobre aquesta música.

- Bé, es un repertori que tot i essent molt específic d'una època, de l'època del barroc francès, és un repertori molt accessible perque son musiques que ens parlen d'una tendresa o d’una gràcia que no ha perdut res de la seva frescor. Amb una poesia, amb una qualitat de so, que ens permet escoltar l'instrument dolçament sense tinguer de deixar-nos d'escoltar nosaltres mateixos; que permet escoltar aquesta música estant amb un amic i parlar amb aquest amic sense que això t'avassalli, Jo crec que son musiques que cada vegada més es faran mes essencials, n'estic convençut, i amb l'evolució que hi ha, aquestes musiques cada vegada aniran més buscades, perque el mon cada vegada en té menys de musiques aixi. Per tant, de la mateixa manera que quan viatges per la muntanya i de cop i volta arribes a una capella romànica i dius: quina meravella! i disfrutes d'aquella cosa a la vegada tan primitiva i tan refinada… doncs, de la mateixa manera, també en un món aixi, cada vegada hi ha menys espai per la poesia, per la tendresa, per la bellesa… i aquestes músiques son petits oasis que ens permeten retrobar tot això.

- Jordi Savall es la segona vegada que ens visita a Mataró, recordem bé que fa uns anys que va venir i va interpretar amb tot el conjunt orquestral les Vespres de Joan Pau Pujol...

- Exactament

- Tots els mataronins aficionats a la musica antiga des de llavors sempre ens hem preguntat, algun dia hi haurà un enregistrament d'aquestes vespres?

- Jo també m'ho he preguntat moltes vegades, però... per realitzar una gravació d'aquesta envergadura es necessita un bon equip de mecenes, perque son enregistraments que impliquen un equip de cantants i de musics molt important i molts dies treball i aixo té un cost molt elevat. Com a productor, jo mateix, el problema que he tingut sovint es que sense un ajut molt important aquests projectes no son viables, perque poden trigar tants anys a amortitzar-se que pot causar un greu desequilibri en la nostra fràgil aventura... Per tant s'ha d'anar molt en compte. A mi m'encantaria {que es pugues fer} i si mai es troben els mitjans per fer-ho, ... ho faria ara mateix, perquè es una música extraordinària i aquestes vespres de Sant Jordi son realment un dels moments importants que tenim del barroc català.
…I acabaré dient que això seria responsabilitat de les institucions mataronines de vetllar perque una cosa així es pogués realitzar. Perquè penso que nosaltres, com a músics privats, com a persones que portem una activitat, no podem assumir totalment la recuperació del patrimoni, perque això es una responsabilitat comuna de les institucions que tenen, elles si, la responsabilitat de defensar aquest patrimoni. Nosaltres ja fem molt fent la difusió d'aquest patrimoni dintre del que podem, però assegurar la visibilitat d'aquest patrimoni això hauria de pertànyer al pais en ell mateix, no?

- Es clar. Deiem que en la seva ja llarga trajectoria ens intriga una mica un punt dels origens. Vostè va començar estudiant violoncel al Conservatori i, en un moment determinat, va quedar fascinat per la viola de gamba. Quin va ser aquest moment?

- Va ser molt aviat, perque jo al començament dels meus estudis vaig descobrir un dia buscant partitures - m'encantava com a violoncelista buscar partitures que m'agradessin i sortir una mica de la rutina dels estudis, on tothom tocava sempre les mateixes peces obligatories per tots els estudiants -. Jo m'en anava sempre a Casa Beethoven i a veure les botigues de música per veure si trobava alguna cosa extranya o alguna cosa que m'interesses i va ser a Casa Beethoven, a les Rambles, que un dia vaig trobar una edició de les "pieces de viole" de Marin Marais, arranjades pel violoncel, a la qual hi havia les "Folies d'Espanya" que acabo de tocar ara… i aquestes partitures, tan .. extranyes i al mateix temps tan interessants em van ... encuriosir molt i durant els meus estudis de violoncel vaig anar buscant coses per viola de gamba, perque sempre que trobava coses erem musiques extremadament interessants, molt novedoses, que portaven un perfum especial. Tan es aixi que quan vaig acabar els estudis, vaig apuntar a l'agenda: “ buscar què es una viola de gamba”. Buscar una viola de gamba per … veure l'instrument, perque fins aquell moment no havia pensat mai que ho podia compaginar i a l'acabar els estudis em vaig sentir més lliure per a poder abordar una altra cosa.

- Això deuria ser cap a l'any ...

- Aixo va ser exactament l'any 65 es a dir , vaig començar els estudis de violoncel al 56 i 9 anys més tard els vaig acabar, i va ser en aquell moment que vaig tinguer la sort de tenir una viola de gamba que em van oferir a Ars Musicae, un cor de música antiga de Barcelona on cantava la Montserrat Figueres, que també estudiava violoncel.

- Ah si?

- I venia sovint despres de la meva classe, i ella … be, cantava quan jo tocava Bach i probablement li va dir l’ Enric Gispert: "escolta, conec un xicot que toca molt bé Bach, i si toca bé Bach podria tocar la viola de gamba". I en aquells moments estava preparant projectes interessants amb la Victoria dels Angels, concerts a Granada, i a l'arribar a Barcelona em truquen i em diuen " tens una viola de gamba a la teva disposició". Es el destí, no? A més de la viola de gamba hi va haver el coneixement de la Montserrat Figueres i ... així va començar tot!!

- D’alguna d'aquestes experiencies mes mediàtiques com la que va tenir amb el film d'Alain Corneaud "Tous les matins du monde", en va treure una experiencia positiva?

- Totalment positiva. Cent per cent positiva. Perquè primerament, va ser una experiencia que va permetre portar la musica en el seu estat mes pur, perquè una de les coses que jo vaig exigir sempre es poder fer les les músiques tal com eren, sense cap manipulació, apart d'alguna improvisacio i algun arranjament d’ "une jeune fillette", una cançò popular, tot lo demés, la música d'orquestra de Lully, la "chanson de tenebres", tot, tot ho vam fer tal com s'havia de fer, per tant no hi havia cap ... diguessim ... cap manipulació que facilités acostar aquesta música al public. Era tal com era. I em vaig quedar sorprès de veure amb quin ... religios silenci la gent escoltava tot el film i amb quina ... també amb quina concentració la gent es quedava durant set o vuit minuts una vegada ja s'havia acabat el film, quan hi havien tots els crèdits, escoltant la “reveuse" .. i despres d'això es clar, hi va haver aquest fenòmen amb molta gent jove que va descobrir aquesta música. Vàrem estar durant mesos en el top ten al costat del Michael Jackson: "tous les matins du monde" i Prince !... i encara continua avui en dia; avui ens en anem a Taipei i encara hi ha joves que fan música perque van veure aquesta pel.licula i avui potser fan Rachmaninov o el que sigui, Això es molt positiu, ha obert a molta gent que mai hagues tingut la possibilitat de accedir-hi.

11/6/07

Entrevista amb el violinista Jaap Schroeder



Aquesta es l'entrevista que varem mantenir amb el violinista holandes Jaap Schroeder, un autentic pioner en la interpretació de la musica antiga, tot aprofitant la seva presencia en el XXè Festival de Musica Antiga de Mataró , que es va celebrar el passat Novembre de 2006

- Senyor Schroeder, recorda en quin moment va decidir començar a interpretar amb instruments antics i amb criteris originals?

- Si, Ho recordo...perque en aquell moment tocava musica barroca amb el “Quadro Amsterdam” juntament amb Leonhardt, Bruggen i Bilsma, cap a l’any 60. I el que em va fer decidir a començar a tocar el violí barroc, es que en aquell moment estava tocant les sonates de Bach. Aquestes sonates ...son com si estiguessin escrites a tres veus: el violí per una banda, la ma dreta del clave, i la ma esquerra del clave.
Doncs ja feia temps que no acabava de trobar-me còmode tocant aquestes sonates amb un violí “modern”, perque quedava com...descompensat amb el so del clave. El so del violí modern es massa estrident . I llavors vaig pensar que una solució podia ser provar d’utilitzar un violí barroc. Això va ser a començaments dels anys 60.

- Al començament dels anys 60?

- Si, fa uns 45 anys mes o menys...

- Segurament va ser una idea sorprenent en aquell moment...

- No. No exactament, perque en aquell moment Nikolaus Harnoncourt a Viena, amb el seu grup i la seva esposa, ja es dedicaven a interpretar musica del s XVII i ho feien amb instruments originals. En canvi jo vaig començar a tocar amb Bruggen i Leonhardt i llavors encara ho feiem amb instruments moderns i de fet, els nostres enregistraments en CD de Couperin i Telemann es van fer en instruments “moderns” . De tota manera ja en aquell moment la nostra tècnica ja anava buscant un so “diferent”, un so que s’apropes mes al so barroc, de manera que el nostre “so” ja no era un so “modern” en absolut, tot i utilitzar instruments “moderns”.

- En aquell moment voste va tenir que ser probablement una mica autodidacta, ensenyar-se a voste mateix...

- Si es clar...Be, en realitat Marie Leonhardt ja tocava el violí barroc en aquell moment, pero no estavem massa en contacte. Per tal de poder fer be el repertori de...per exemple, les sonates per a violí sol de Bach, te n’adones que es necessita un so determinat i una tècnica diferent...per que no es pot tocar el violí barroc com es toca el violí modern. Alguns amics meus quan em veien amb un violí barroc em deien: Oh, que interessant, un violí barroc, el puc provar? I al passar l’arc sonava “JJJJJJ.....”
El violí barroc demana una tècnica totalment diferent. Has de desmuntar la teva tècnica clàssica i construir de nou una tècnica nova. I aixo demana temps, es clar.

- Voste encara toca el violí modern en alguna ocasio?

- No...ehm...Be. En realitat el que toco es el violí “classic” que es un instrument ....intermig entre el violí modern i el violí barroc. Mm...a la segona meitat del s XVIII gairebe tots els violíns (que en aquell moment eren “barrocs” es clar) es van començar a “modernitzar”. Aixo era al segle XVIII. Doncs jo necessito aquest violí clàssic per a tocar els quartets de corda classics, que son una part fonamental de la meva vida musical, abans i ara. Doncs per tocar els quartets classics tinc un magnific instrument, un “Gofriller” , que tambe va ser modernitzat, i per tant ja no es un instrument “barroc”.

- Nosaltres el recordem especialment per les seves interpretacions de musica de cambra i l’enregistrament de la integral de les simfonies de Mozart

- Si , això va ser ja una mica mes endavant. D’alguna manera era com si despres de treballar el repertori barroc...el pas següent, el pas lògic per mi va ser utilitzar els instruments antics tambe per al repertori classic. Vaig començar a utilitzar el violí barroc per interpretar els quartets de Bocherini i els primers de Haydn i Mozart. De tota manera em vaig adonar que no acabava de funcionar, que necessitava un altre instrument.perque per interpretar a Haydn i Mozart es necessita mes tensió a les cordes . També en la mateixa epoca vaig estar tocant amb el Smithsonian quartet, un quartet americà i feiem els darrers quartets de Beethoven , Schubert.. pels quals necessites instruments moders amb arcs tambe moderns. I tambe he tocat amb un quartet juntament amb musics Islandesos, tocant Schubert i Schumann. i Brahms. En aquests casos tambe utilitzo un arc modern i una afinació moderna, es a dir a 440...En realitat he procurat tocar sempre amb els instruments mes adients per a cada periode.

- Vostè te dotzenes de enregistraments...de tots ells en triaria un?

- Be ...potser dire que l’ultim que que fet! No, a veure... per exemple he fet fa poc un disc amb musica de principis del s XVII per a violí sol, he fet molts enregistraments de Mozart que sortiran a la llum en els propers mesos amb “Virgin classics”, tambe tinc un grup al Estats Units amb un piano d’epoca, del 1834 i amb el que enregistrem musica de Mendelsohnn i Schumann.. Be , la cosa va endavant...

- Per cert, quin instrument, quin violí utilitzara en el concert d’avui?

- Tocaré amb un violí barroc, fet a l’any 1700 a Amsterdam, per un luthier Holandes que es deia Wilhem van Osseid.

- I ja la darrera pregunta, Com va ser que va coneixer el grup espanyol Hippocampus?

- Be , no ho recordo exactament, pero va ser gracies a que la meva filla gran, que esta casada amb un espanyol i viu a Madrid, be en realitat a El Escorial. Alla hi vaig anar per un curs i ...Si. Crec que va ser allà que els vaig coneixer, varem tocar junts, i al cap del temps varem fer aquest enregistrament. Pero d’aixo ja fa uns quants anys!